He pogut aguantar fins avui! més de quatre anys. I quan ja gairebé m’hi havia acostumat, m’he desesperat d’estar-hi acostumada. He sortit de casa per la vorera dreta, tot mirant aquelles flors vermelles que un dia l’Enric va aconseguir que decoressin la meva carona, llavors enamorada.

            Avui surto al carrer, i el veig mig salvatge, potser perquè jo també m’allibero. Al jardí dels veïns, el majestuós xiprer s’inclina per obsequiar-me un bon dia agraït, d’aquells que es recorden fins i tot tres cantonades més avall.

            Vull arribar al parc per asseure’m sota la meva figuera, la dels íntims pensaments. La primavera és, aquest matí, i més que mai, tant freda com el cor d’un home que ha perdut la capacitat d’estimar. Com el cor descolorit d’una persona sense il·lusió.

            Faig esforços per arrencar una fulla de margarida, amb els dits encara encarcarats. La trinxo per olorar l’amarg, per rememorar el patiment de la ruptura, per trencar els lligams amb ELL.

            Extrec la petita llibreta, la que mai oblido. Sense temps per escriure, em distreu la dolça veu de la Natàlia, veïna del pis de dalt:

-         Què hi fas aquí, amb aquest fred?

-         Ja ho veus, dona...passant les hores...

-         M’han comentat que marxes de casa...

-         Sí...ens separem.

M’explica que va tenir la dissort d’haver topat amb un home gelós. Li contesto que el meu, ni em mira. Continua amb la seva història: que si un home gelós és un infern, que si em seguia pel carrer. Acaba el monòleg amb una sentència que de tant que m’agrada, anoto al capdamunt de la última pàgina: “els gelosos escanyen i ofeguen”.

 Veig allunyar la Natàlia, que emana al seu pas una fragància clara i juvenil.

El somriure se m’apaga lentament, mentre comparteixo interiorment línies d’amargor i línies d’esperança. Solitud buscada. Escric.

“Si mai em preguntéssiu per l’amor, us diria que féssiu servir, si us plau, un interrogant especial. Ara que no sóc dona. Ni home. Ara que sóc la indefinició, que he arribat fins aquí com la poma madura, aquella que podríeu trepitjar gairebé sense adonar-vos, pel sol fet d’estar a terra.

Avui m’agradaria tornar a ser aquell unicorn, que etziba una banyada a la por de ser estimat.

Em pregunto tantes coses que ho canviaria gairebé tot: perquè els mesos i els dies són de gènere masculí? anhelo albirar un nou dia i que el món sencer es desperti en la “Diada quarta de màggia”, quan des que vaig néixer, m’han fet esmorzar un quatre de maig.

L’imaginari em transporta a Finisterre, al teu costat. El vent, capriciós, ensopega una i altra vegada contra roques de granit, erosionant vides. Somric. Potser pel desig de dormir abraçats dins d’un núvol de mar, allà on les ones trencaran la cala, acompanyant els nostres somnis.

Les sensacions prèvies a la propera trobada són, com ja deus intuir, de calma tensa, només fragmentada per fulles nervades que neixen jo endins. És inexplicable, i tot és tan bonic que em fa por que sigui irreal. Si us plau, no deixis que sortim mai d’aquest encanteri.

Instants que ja mai ningú ens robarà, doncs els guardarem ben lluny de la terra, allà on el cosmos pren el nom d’infinit.

Neix un nou dia, a la recerca d’íntims pensaments. Noto com la realitat es distorsiona quan escric. M’abrigo quan tinc fred i fujo de tu quan no tinc ganes de que hi siguis: no em busquis si notes que no hi sóc.

            Camino com l’elefant, premsant la sorra d’una platja solitària. M’assec sobre la tovallola, encara humida de llàgrimes passades. Veus els meus límits? Potser la teva ceguesa existencial no els observa, o potser és que no hi són. Creus que som infinits? Passaries per aquí sense adonar-te de que hi sóc, sense saber allò que et puc oferir. Potser res.

Parlo amb l’aigua de mar, incessant transportadora. Avui, sediments i resistències de l’inconscient. Ferides que no es tanquen.

M’entens. Ho noto. Són les percepcions d’aquesta albada a la sorra humida. Després d’un estiu en solitud sorgí la tardor convulsa, gèlid hivern amb nostàlgia dels teus ulls. La lluna pacta la seva derrota. Neixen oportunitats, i la mort és, a cada alenada, més propera. La fragilitat humana fins i tot és copsada pel vent suau.

M’aixeco per caminar sense rumb, sotjant el futur. És un present sense pausa. Vam aprendre verbs en companyia, però ara és època de solitud, d’intern retrobament . Creus que els somnis seran possibles?”

Gairebé és migdia i torno a casa per última vegada. Pujo els graons de dos en dos per anar a recollir la última maleta. Són els darrers instants, el sospir d’un somni mort abans d’hora. Com els somnis de nens i nenes que no els han explicat com és el nostre món. El dels grans.

Potser per idealisme, qui sap si per superstició, dibuixo amb els dits un cor molt gros en un vidre encara entelat, un vidre que encara no sap que me’n vaig per no tornar.

Altra vegada al carrer i de camí al pis de ma germana, em fan adonar que és Sant Joan. Per la vorera esquerra del meu carrer dues noies magribines porten coques de cirera i pinyons, i les segueix una nena amb una llonganissa embolicada. Els veïns que al cap de poques hores deixaran de ser els meus veïns, treuen fora de casa tot el que tenen per cremar. Frustracions incloses. La nit de Sant Joan, que de petita m’havia agradat tant, és aquest final de primavera, l’avís a una nova vida. El foc nou. L’esperança d’un futur millor.

Sense ganes de girar-me més, el carrer de la nostàlgia fins i tot m’oblida a mi.

I no sé perquè, però he caminat tant que m’he perdut sense remei, i els turons que veig davant meu semblen augurar un futur incert. Sento l’esclat d’un coet cap a ponent, i el poc aire que fa, mou les fulles d’uns plataners poc avesats a la meva nova condició vital.

El cel, tot i ser fosc, està emmalaltit d’una claror trista, i em sembla reviure el vespre que l’àngel s’aparegué a Santa Eulàlia. I talment com ara, en  un bosc de xiprers, és on va passar tot. Li va pronosticar que seria santa i patrona de Barcelona, gairebé com a mi ara, santa de la paciència més esclava. Diu la llegenda que l’àngel, perquè sempre es recordés aquell prodigi, va fer tornar palmeres els xiprers, i com que en aquesta terra no n’hi havia, diuen que totes les que ara tenim, descendeixen de la santa. El paratge de la llegenda on la van agafar, empresonar i torturar m’esgarrifa tant com el segon coet que xiula gairebé arran de la meva soferta pell. Trobaré el camí a casa ma germana?

S’està fent tant fosc que el que més desitjo és entrar al cementiri. Ja buscaré casa ma germana més tard, potser demà. Em sento còmode en la solitud. Un glaçat dia d’hivern,  quan li vaig demanar a l’Enric que em dugués al cementiri, em va mirar espantat. Potser li hauria d’haver dit que, de petita, hi havia anat tantes vegades que, quan no podia dormir, pensava en els morts en flames, gairebé ressuscitats, plens de foc, amb renovades ganes de tornar entre els vius. Però deu ser que els homes, i l’Enric n’era un, per això de la mort no són massa valents.

Les portes del cementiri són tancades i haig de girar cua. Baixo per la carena del turó divagant en flors pansides i en l’angoixa d’estar perduda, però sotjant els ulls brillants d’un nou amor. Potser aquell maniquí de fusta, que tantes vegades m’ha semblat un espectre, m’estimarà sense condicions. I si amb el meu braç tombo el tinter, no deixarà que s’escampi la tinta negra de la solitud.

Copsant els primers reflexos dels fanals urbans, em sento alleugerida. Somio desperta l’arribada d’un nou àngel. I que li pugui dir sense vergonya “cada dia que passa estic més feliç de tenir-te al meu costat! Si aconseguim ser còmplices l’un de l’altre, no hi haurà fronteres ni límits...”.

Avui no m’he posat límits.

               Avui he estat una dona lliure.

Avui, he viscut la meva vida.

Roger Gonzalez