El reportatge que us proposem avui acosta la Vall d’en Bas a Osona i a les comarques limítrofes, tot resseguint el paisatge i les activitats que s’hi fan a través dels diferents pobles que la conformen.
L’últim túnel que deixem enrere quan venim d’Osona senyalarà el punt de partida de la nostra ruta. Prendrem el trencant que ens queda a la dreta per arribar a la capital de la Vall d’en Bas, Sant Esteve d’en Bas, que n’és la capital administrativa i que, com tota la resta de pobles, gaudeix d’una identitat pròpia que es transmet a través de la cultura i de l’esport.
SANT ESTEVE, LA CAPITAL
La primera parada podria ser l’església d’estil romànic que s’alça majestuosament enmig del poble. Impressionen, d’entrada, els absis que reposen sobre les roques i que corprenen a més d’un visitant. A l’interior, els ulls de seguida se’n van cap a les columnes i els capitells historiats. Destaca d’entre tots la de la mare de Déu amb figures dins d’una orla ametllada i que és sostinguda per quatre àngels. Un vilatà, de nom Marcel·lí, que s’adona del nostre interès, ens porta al davant del timpà romànic del Crist majestat, amb la verge i Sant Joan. “És ben bé del s. XII”, comenta satisfet de sadollar les nostres ànsies de saber-ne més.
LA CUINA REMENÇA
Tres quarts d’hora més tard, sortim de l’església acompanyats d’en Marcel·lí. Un dels millors plaers que ens dóna la nostra existència és, sens dubte, la bona gastronomia, el que aquí en diuen “menjar bé i pair millor”, i com que s’acosta l’hora de dinar, li demanem que ens recomani on poder gaudir d’aquesta rica cuina que ofereix la Garrotxa.
Ens orienta sobre com arribar al Restaurant Sant Miquel o L’Estrada Taverna, mentre ens explica que tots els establiments de restauració de la Vall d’en Bas estan a l’aixopluc d’una marca, la cuina remença. Aquesta paraula fou escollida per tres raons bàsiques
i que van lligades a la història del municipi: per ser feu de les revoltes remences a l’edat mitjana, per ser la terra originària de Francesc Verntallat, cabdill remença, i per últim, per la consolidació de la Vall d’en Bas com a terra de remences. El valor gastronòmic de la cuina remença es resumeix en un dels seus principals lemes: “de la terra, als fogons”.
TERRA DE FARÀNDULA
Ens arribem fins a l’oficina de turisme per demanar informació d’activitats que es facin durant l’any. Ens expliquen que la Garrotxa és la comarca catalana més rica en el que s’anomena faràndula, que són per exemple, els gegants, els nans, els cavallets i un munt d’animals que representen pobles i barris. Per exemple, a la capital hi trobem el “ball del burro savi” que es balla per la festa major el tercer diumenge de setembre.
Però per aquesta festa encara queda força temps. Deixem primer passar l’estiu.
Decidim fer parada i fonda a Sant Esteve, i una vegada satisfets els nostres estómacs, toca fer visita a Els Hostalets d’en Bas.
ELS HOSTALETS
El nucli, que data del s. XVIII, es va originar al voltant d’un hostal o hostalet. Sens dubte, un dels seus reclams principals és el carrer Teixeda, immortalitzat per nombrosos pintors i fotògrafs. Ens trobem davant de cases arrenglerades amb l’era restaurada i uns balcons de fusta plens de flors que són l’alegria d’un dia d’estiu com el d’avui.
Poc a poc, les hores es consumeixen i el sol comença a baixar. La nostra intenció és quedar-nos a fer nit en algun dels vint-i-cinc diferents allotjaments que ofereix la vall, des d’hotels fins a cases rurals passant pels apartaments i cases de colònies. El vilatà del matí, en Marcel·lí, ens retroba i, tot fent-la petar, ens recomana tres llocs on quedar-nos a sopar: el Restaurant Can Llonga, el Restaurant L’Hostalet i la Braseria Font.
COM UN PESSEBRE
Un nou dia reneix a l’horitzó i ens espera una jornada de turisme ben verd. Primer de tot, Joanetes, que alguns han batejat com “un poble de pessebre”.
Els dono la raó. Darrera el poble ens observa, escarpat i feréstec, el massís de Puigsacalm. Des dels seus més de mil cinc-cents metres d’alçada podreu gaudir d’una vista panoràmica ben privilegiada: des del Canigó fins al Montseny, i fins i tot, si el dia és bo,
encara veureu alguna pinzellada del relleu característic de Montserrat.
Encara ens queden ganes de caminar i algun veí de Joanetes, copsant el nostre tarannà agosarat, ens tempta a arribar-nos fins a Sant Pere de Falgars (954 m. d’alt). Allà, podem admirar l’església de Sant Pere, amb un absis semicircular que data del segle XI-XII.
Ens expliquen els vilatans que és un poble molt petit, però molt actiu. Ho demostra el pessebre vivent que es fa per Nadal. Amb gran orgull narren que en aquesta representació hi surt l’estrella il·luminada més gran del món.
Abans de marxar, i tot i que encara falta molt per dinar, com a gent de bon paladar, demanem quins llocs del poble ens recomanarien per fer un bon àpat. El Restaurant Fonda Barris, el Restaurant Can Trona i el Restaurant Puigsacalm són els establiments que podrem triar.
SANT PRIVAT D’EN BAS
Ens acomiadem de Joanetes i resseguim carretera avall per anar a parar a Sant Privat d’en Bas. Un dels atractius d’aquest nucli és el salt del Sallent, que és la culminació de les aigües que baixen per boscos i cingleres arran del penya-segat. Anem per un dels dos camins pels quals s’hi accedeix.
Si ens sobrevé la gana, podrem aturar-nos a la Fonda Restaurant Carmelita o el Restaurant Can Turó. De tots dos, tothom en parla bé. Des de Can Turó podem iniciar l’ascensió que ens conduirà al cim del Puigsacalm.
Pel camí ens trobarem l’ermita de les Olletes i l’església de Santa Magdalena acompanyats d’unes vistes úniques de la vall.
PRODUCTES DE LA TERRA
Tampoc podem passar per alt La cooperativa agrària SAT de la Vall d’en Bas, lloc de referència a la regió, que a través de les seves agrobotigues ofereix gran varietat de productes de la terra, elaborats artesanalment, com fruites, verdures, fesols, pa, embotits variats i un llarg etcètera. També, no gaire lluny d’allà, podem degustar els magnífics agrolàctics del Mirès. Està situada a la població d’El Mallol, on els dies 6 i 7 de desembre se celebra la fira medieval de Sant Nicolau.
Ja queda poc per fer-se fosc, però ens agradaria encara visitar l’església de Santa Maria de Puigpardines, situada en un contrafort de la
muntanya i envoltada de roures, alzines i faigs. Originària del segle XII, conserva en bon estat la portalada romànica. No ens hi entretenim gaire, perquè encara ens queda per visitar La Pinya, la darrera parada d’aquesta inoblidable ruta.
DE TOTA LA VIDA
Tot marxant passem per davant del restaurant i tast Can Morera i agafem una targeta perquè ens n’han parlat molt i molt bé. El temps s’ha acabat però no ens estarem de citar alguns llocs de tota la vida com els teixits artesanals de Can Maria Bonica, les antiguitats Ernest Comes, els embotits artesanals Gori, el pa del forn Bataller i l’agrocomerç Morera.
PER BOSCOS DE BANDOLERS
Per finalitzar, toca el camí de Sant Jaume, que travessa quatre pobles de la vall: La Pinya, El Mallol, Sant Esteve i Els Hostalets. Per nosaltres és molt interessant el tram que va del molí vell a l’Hostal del Grau, on es gaudeix d’un magnífic paisatge. Són quatre quilometres que s’enfilen muntanya amunt i que era, temps enrere, pas de molts pelegrins.
Si continuem pujant, arribem a un dels punts culminants, la font de les Marrades.
També podem veure les pròpies marrades i la mina del bandoler. Com que era un camí ral, fou un pas i un punt estratègic durant les guerres dels segadors, successió, independència, carlina i civil. Arran de la guerra de successió, els enginyers del nou règim van convertir el camí en transitable.
L’empedrat permetia el pas tant de l’exèrcit, en primer terme, com dels comerciants. Aprofiten per millorar el pont de l’hostalot i construeixen les famoses marrades. Amb tanta vida, doncs, era inevitable l’aparició d’un nou poble, els Hostalets d’en Bas. Avui dia, aquest camí forma part de l’Espai Natural del Collsacabra. Finalment arribem a l’Hostal del Grau, punt i final d’aquesta ruta per la Vall d’en Bas, ja al terme de Rupit, emplaçament, per cert, on diuen que es penjà el darrer bandoler.
Lluís Musach
Redacció
De: AtMOoiOyWIaXM | 03/09/2010 
