Capital del comtat d’Osona i seu episcopal d’una important diòcesi, Vic fou un centre de poder de primer ordre dins la Catalunya Vella dels voltants de l’any 1000. Si sumem a aquesta premissa la important col·lecció de peces romàniques guardades al Museu Episcopal, podem dir que Vic és un bon lloc per gaudir del romànic. Aparco el cotxe a pocs metres del pont de Queralt per començar la descoberta.
 

És dilluns. El pont és esquemàtic i d’aspecte sòlid. El trobo estret, si tenim en compte que connectava la ciutat amb el camí de Barcelona. M’atrau el decadent encant de les adoberies que ressegueixen el riu Mèder. Els marcs de finestres mal tancades i sense vidres, i unes grans golfes obertes al riu, mal alineades unes al costat de les altres, semblen un colomar. Però tornem al romànic.

Creuo el pont i entro al centre històric pel carrer dels Dolors. A mà esquerra, s’obre un call sense sortida per on entra el sol de la tarda. En una de les primeres cases hi ha l’Albergueria medieval, restaurada i reconvertida en sala d’exposicions. Tancat els dilluns.

Sóc de nou al carrer dels Dolors, que segueixo fins al final. He arribat al rovell de l’ou del romànic vigatà:

la plaça Abat Oliba, franquejada a una banda pel modern edifici del museu episcopal, caixa forta d’incomptables tresors, i a l’altra per la catedral de Sant Pere. El campanar n’és l’edificació més destacada. És romànic; però romànic, romànic. Les finestres, inexistents a la base, van guanyant espai al mur, pis a pis, fins als pilars que en sostenen la teulada. Té una alçada impròpia. No recordo cap església d’aquest estil amb un campanar tan alt. Els vigatans devien pensar el mateix, ja que és l’única estructura romànica que ha conservat la catedral després de les diferents ampliacions que han anat transformant l’edifici. En una cantonada de la plaça, una estàtua completa el conjunt: un Abat Oliba modern en el material i la forma. Romànic en el fons. Sever, dur i justicier, sosté les taules de la llei de la pau i treva de Déu.
 

L’interior de la catedral és un gran espai buit. L’església fa olor d’encens. La llum natural entra per la rosassa. Hi ha boira baixa. Decideixo, primer, vagarejar una mica. Escassa en estàtues, confia la decoració en les pintures de Sert, que omplen les parets. Tons foscos, on els marrons, ocres i porpres són els colors predominants. Una tirallonga de noms llatins separa les pintures dels murs del sostre de l’església. En una capella lateral reposen les restes del bisbe Torres i Bages, en un sepulcre negre amb una estàtua jacent del bisbe al damunt.

Una dona amb bata em cobra els dos euros que val visitar la cripta, el tresor i el claustre. Baixo les escales de la cripta romànica. És petita i amb el sostre baix. Darrere l’altar hi ha uns panells d’alabastre il·luminats. Els capitells de les columnes són del segle X:

representacions de motius florals que el pas del temps ha anat gastant. Al fons de la cripta, darrere l’últim banc, hi destaca una paret blanca gravada amb lletres vermelles. El text és en llatí. Compto els números romans que hi ha escrits: 1936 i 1939. A continuació hi ha un llarg llistat de noms de persones de cognom autòcton però a qui suposo que s’ha llatinitzat el nom. Així, on hauria de posar Josep hi

apareix un Josephus. Curiós.
 

Emergeixo de les profunditats. El tresor de la catedral ocupa un parell d’habitacions a les dependències contigües de l’edifici. Guarda una selecció d’objectes decorats ricament i destinats als diferents rituals eclesiàstics: bàculs, casulles i altres objectes de valor. Em fixo en un text, dins d’un marc, penjat a la paret. És l’inici de tot: l’acta de consagració de la catedral, datada el 1038, escrita amb una lletra recargolada però polida, inintel·ligible i plena d’abreviatures.

Les signatures dels prohoms que acompanyen el text, en canvi, són maldestres, fetes amb la dificultat pròpia d’un analfabet de l’època. El tresor, explorat amb atenció, encara guarda alguna curiositat més: un os d’un vigatà il·lustre guardat dins d’un reliquiari, una butlla de la santa croada que permetia lliurar-se del dejuni durant la quaresma, o la rèplica del capçal del bàcul del bisbe Torres i Bages, d’estil modernista.
 

Obro una porta i surto de la frescor de l’església cap a la calor primaveral que omple el claustre. Busco el claustre romànic i només veig unes esveltes columnes gòtiques. Té la peculiaritat que en un dels seus costats, li manca el mur, substituït per unes columnes. Per aquesta obertura, el claustre perd la sensació de reclusió. Des d’aquí veig la rambla del Bisbat i el Mèder. A l’espai central hi ha un Jaume Balmes donant l’esquena al carrer, assegut sobre un pedestal, damunt d’on reposen les seves mateixes restes. Al voltant del pedestal, quatre gats dormen a l’ombra. Per fi m’adono que el claustre romànic és al pis de sota i les columnes queden amagades per la vegetació.

La riquesa del gòtic sobre l’austeritat del romànic. Surto de l’església i des de dalt les escales veig uns nens jugant al terra pintat de la plaça. Imagino que els nens de l’escola del davant hi deuen haver fet alguna activitat. Sota la pintura, també les lloses del terra de la plaça fan un dibuix dins d’un altre cercle de lloses. És Santa Maria de la Rodona, o les úniques restes visibles que queden d’aquesta església romànica. Busco algun panell informatiu que em confirmi que era una església romànica, però no el trobo. Començo a pensar que el romànic, a Vic, s’amaga dels visitants. Torno a l’entrada del Museu Episcopal i els dilluns tanquen. Però un parell d’indicis m’indiquen que vaig pel bon camí. A terra, una petxina marca el recorregut de la branca catalana del camí de Sant Jaume. Enganxada en un pal, una marca del sender de Gran Recorregut 151, Camins del Bisbe i Abat Oliba, que connecta el romànic del Ripollès, Osona i el Bages.
 

Un centenar de metres carrer amunt, cerco les restes romàniques de l’església de Sant Sadurní. Un cartell m’informa que una part de la paret lateral de l’església barroca de la Pietat són les restes de Sant Sadurní. Només una marca a la paret de la Pietat. La Pietat té una de les façanes amb més encant de Vic i la mala qualitat de la pedra amb què es va edificar en té la culpa. Les escultures de la façana perden el seu relleu original fins al punt que no puc identificar quins animals són els que custodien la porta d’entrada. Cornises i capitells escrostonats completen el quadre. La paraula ROMA apareix pintada amb color vermell, lletra a lletra, a les quatre columnes de l’entrada.

Al costat de la Pietat, el Temple Romà de Vic s’alça sobre un pòdium. Un cas curiós, el del temple. Temple romà en els seus inicis, va quedar destruït pel pas de la història i el temps. En el seu emplaçament s’hi va construir el castell dels Montcada, al segle XI i d’estil romànic.
 

Un cartell en marca les escasses restes que encara es mantenen en peu. Finalment, a finals del segle XIX es va enderrocar i per una carambola s’hi va tornar a construir un temple romà. El temple és petit i només té vuit columnes corínties a la part de davant. Hi llueixen els noms esculpits dels pares de la pàtria vigatana del segle XIX. Un a cada columna. M’encamino cap a la plaça major procurant que res no em passi per alt. Em deturo davant d’una llibreria de vell. A l’expositor, un llibre amb les tapes verdes parla del romànic francès.

Convençut que m’he deixat alguna cosa per veure, entro a l’oficina de turisme.

L’home que m’atén em fa un repàs de les restes que ja he vist. Em dóna un plànol de la ciutat i m’explica que també em puc decantar pel gòtic, renaixentisme, barroc, modernisme o altres estils dels quals la ciutat és molt rica en edificacions.

I té raó. Només una ullada a la plaça major ho demostra. Però això avui no toca.

I davallo pel carrer de la Riera pensant en l’última oferta que m’han fet a l’oficina de turisme. Però hauré d’agafar el cotxe. A mig carrer, un rostre sever m’escruta.
 

El reconec. És un retrat del pantocràtor de l’església de Sant Climent de Taüll, una icona del romànic català que serveix de reclam per una botiga on fan reproduccions de pintures romàniques. Blaus i vermells intensos són els principals protagonistes de la botiga. Fins a quin punt el pantocràtor de Taüll va servir d’inspiració a l’autor de l’Abat Oliba de metall?

Ja dins del cotxe, surto de Vic per la carretera de Gironella. A un quilòmetre, agafo un petit trencant a mà dreta, un camí en molt mal estat i ple de pedres.

Només hi passa un cotxe. A dalt d’un turonet, al costat de la carretera, l’església de Sant Sixt de Miralplà sobreviu al pas del temps des del segle XI. És una església minúscula envoltada d’herbes altes. El campanar, que no fa més de deu metres, està coronat per unes punxes que li donen un aspecte rar. Senzillesa de línies i de formes doten al conjunt d’una bellesa austera. Salto el cable que serveix

per tancar el bestiar i m’hi atanso. A l’entrada, a la part superior: una finestra en forma de creu llatina. La porta està tancada amb un cadenat, però la finestra no té vidre i en veig l’interior: les parets són enguixades, està a les fosques i s’hi ensuma un ambient fresc i humit. Una filera de quatre o cinc bancs al centre. Al fons, una imatge daurada és l’únic element de decoració. Però no es veu gaire bé perquè es comença a fer fosc.
 

Jordi Tantinyà

Llicenciat en Història